Personas dispares...

El calor, la humedad, todo me suena ya a broma,
no como flanes ni helados, ahora como sólo, con una bandeja, en medio del comedor,
nadie me mira y nadie sabe como me llamo, llevo el pelo corto y paso desapercibido,
nadie puede tomarme el pelo, y nadie puede estrellarse contra mi pecho,
no tengo sellos en las manos ni colgantes por el cuello,
me siento insulso, sólo y compungido, atormentado y asustado,
tengo claustrofóbia, fuera de aquí nunca me había dado cuenta,
pánico hacerlo mal, a ser sancionado, a dejar de pensar en esto,
voy al lavabo i me despejo, aún me quedan muchas horas, y la sensacion de libertad
aún no la veo ni asomarse por los espejos retrovisores de mi triste y cada vez más negro coche, lágrimas por el pasillo, mi toallita mojada de agua con sal, mis piernas hinchadas y relinchando por el dolor, alcanzame y déjame irme de aquí, un balazo en la costilla, dónde quieras, pero mátame ahora que ya estoy muerto, no me mates cuando esté vivo...

Quan jo no hi era tú...

Jo encara era petit, molt petit, tant petit que era un fetus,
en canvi, tú ja estaves fent la comunió, ben bunica i ben pentinadeta (amb els teus cabells llargs d'aquella época),
jo crec que vaig sentir la teva ceremònia, on et veia tímida i bona nena,
per això vaig esperar uns anyets, a poder crèixer i poder mirar-te als ulls per primer cop,
en teoría havia traçat un plà, i era conquistar-te en un lloc romàntic i sense que ningú ens molestes,
no va poder ser així, vaig excusar-me en l'estudi per poder coneixe't i tú no te'n adonaves...
No veies que jo no volía estudiar? no veies com et mirava? no vas observar que et deia preciosa cridan-te en silenci? et deia t'estimu quan escrivia, et deia no t'oblido quan marxava de classe i tú sense sentir-me...
Per fí el meu plà va tenir un resultat i vas començar a escoltar-me donant-me prioritat davant de cada branca de la teva vida, jo ja et tenía... ja podía quasi bé tocar-te...
Me'n adono que quan jo encara no sabía parlar, tú ja sabíes que el Tajo era el riu més llarg d'Espanya, que quan jo sabía que l'Ebre era el riu més caudalos tú ja estaves pensant en el teu futur com a llicenciada, sí sí, perque ets llicendiada (a més a més de ser preciosa), ets llesta e intel·ligent, i per molt que em diguis que no, no tothom arriba aconseguir tan bé les coses com tú...
Jo no sóc com tú, això ja u sabem (¿no?), m'adormo quan quedem i és important, se m'obliden les dates importants, me'n vaig a dormir tard, però ara tenim algo comú, algo que els 2 ens ha vingut de nou i que no podem deixar escapar... Jo crec en les teoríes, les teoríes que diuen que hi ha una substància d'addicció, encara que sigui una tontería, no sé perque és, si per la substància o perque som així, tal com som, jo ben petit i tú ben perfecta...



T'enyoro des de el pati de banderes...de bon matí...sentit crits i jo dormit, des d'allí, començo a enyorar-te durant tot el día...