Jo encara era petit, molt petit, tant petit que era un fetus,
en canvi, tú ja estaves fent la comunió, ben bunica i ben pentinadeta (amb els teus cabells llargs d'aquella época),
jo crec que vaig sentir la teva ceremònia, on et veia tímida i bona nena,
per això vaig esperar uns anyets, a poder crèixer i poder mirar-te als ulls per primer cop,
en teoría havia traçat un plà, i era conquistar-te en un lloc romàntic i sense que ningú ens molestes,
no va poder ser així, vaig excusar-me en l'estudi per poder coneixe't i tú no te'n adonaves...
No veies que jo no volía estudiar? no veies com et mirava? no vas observar que et deia preciosa cridan-te en silenci? et deia t'estimu quan escrivia, et deia no t'oblido quan marxava de classe i tú sense sentir-me...
Per fí el meu plà va tenir un resultat i vas començar a escoltar-me donant-me prioritat davant de cada branca de la teva vida, jo ja et tenía... ja podía quasi bé tocar-te...
Me'n adono que quan jo encara no sabía parlar, tú ja sabíes que el Tajo era el riu més llarg d'Espanya, que quan jo sabía que l'Ebre era el riu més caudalos tú ja estaves pensant en el teu futur com a llicenciada, sí sí, perque ets llicendiada (a més a més de ser preciosa), ets llesta e intel·ligent, i per molt que em diguis que no, no tothom arriba aconseguir tan bé les coses com tú...
Jo no sóc com tú, això ja u sabem (¿no?), m'adormo quan quedem i és important, se m'obliden les dates importants, me'n vaig a dormir tard, però ara tenim algo comú, algo que els 2 ens ha vingut de nou i que no podem deixar escapar... Jo crec en les teoríes, les teoríes que diuen que hi ha una substància d'addicció, encara que sigui una tontería, no sé perque és, si per la substància o perque som així, tal com som, jo ben petit i tú ben perfecta...
T'enyoro des de el pati de banderes...de bon matí...sentit crits i jo dormit, des d'allí, començo a enyorar-te durant tot el día...
