Hablando contigo, lo entiendo todo cada vez menos.
Me dirijo a l'este del Vallés, de vuelta a las cercanías de la ciudad Condal.
Me llamas y me dices:

- Ets el meu nen ho saps?
- Sí, ho sé, i ho sóc
- Vols 44.000 dólars en 6 mesos?
- Joder, clar que sí, pq m'ho dius?
- nenmeu, marxem a Méxic
- A Mèxic? t'has tornat boja?
- Sí, fa molt de temps que u estic per tú, m'has tornat boja des de fa molt temps
- A qué vé ara tot això? no entenc res
- Tú i jo marxem, a viure en una planta petrolífera, vols?
- Ara m'agafes en mal moment, tinc una vida paral·lela en un altre lloc!
- Deixau, vine't, t'estimo


I me'n vaig a dormir, perque amb unes paraules relliscans al cap no puc pensar, ni tan sols observar la buidor de la meva caixa tonta, introduir tinta a la màquina d'escriure, cosa que feia molts anys que no feia, i començar a escriure tota una parrafada, com diria la meva professora, a fer un "storming", una pluja d'idees Sr. García, i es que vull publicar un llibre amb tot el meu somni, poder mullar les pàgines pars amb una goteta de tristor, i mossegar les altres fins arrancar-les. Vull enamorar els ocells, com ho havia fet tota la vida, vull entendre els arbres, com sempre ho havia fet, vull fer bombolles amb sabó del econòmic i riure, fins que arribi la tardor i ens obligui un altre cop a cremar-nos amb les castanyes, amb els llavis, amb simplement la nineta dels teus ulls, vull que em cremis, però no esperis tant siusplau, perque em queden pocs mesos per "letargiarme" eternament...