"I tú? penses que hi ha gent que està destinada a mai estar junta?". Aquestes són les paraules que vam pronunciar l'últim cop que vam parlar. Ella estava a punt de plorar, li veia els ulls vidriosos, més que mai. Jo en canvi ho disimulava molt bé amb la pluja que queia, potser, va pensar que era un noi fred i que ni tan sols plorava.
Després d'aquelles paraules em va abraçar ben fort i em va dir que se'n anava, que se'n anava només per un temps tot dient-me "aquest cop no ha pogut ser, però ens tornarem a trobar, t'ho ben juro". Jo la vaig creure, vaig pensar que tot allò era real i els pèls dels braços se'm van erissar com quan era petit i m'espantava en veure una pel·lícula de terror.
Aquell temps que em va prometre ja ha passat i tot ben just ara puc contestar-te a la teva (última) pregunta que em vares fer. Sí, hi ha gent que està destinada a no estar mai junta, ara crec que ho puc afirmar. Potser els camins que hem reconegut no son tant diferents però ja és impossible tornar-nos a trobar.
Ara viuré amb aquesta sensació tan extranya que m'envolta. Suposo que és una sensació que molt poca gent ha viscut. No s'assembla a res, no és cap malaltía (penso jo), ni tampoc un sentiment comú, et deixa continuar amb la teva vida per suposat però ho fa amb una mica de resentiment i aquest resentiment t'entela totes les perspectives i totes les situacions de la teva vida. Sé que m'explico com un llibre tancat, però les meves dots com a escriptor mai no han estat excel·lents.
Suposo i espero que és el final de la nostra pel·lícula.
